Les dubtoses maneres d’Arsene Wenger
No tot és blanc o negre, també en el món del futbol. La figura d’Arsene Wenger, idolatrada per molts degut al seu concepte del futbol com a joc combinatiu i d’equip, practicat a altes velocitats enamora a propis i estranys. El seu Arsenal ha set gran de nou gràcies a la seva figura.
Cal recordar que aquest equip era un no ningú abans de l’arribada del tècnic alsacià des de principis dels anys trenta, amb aquell immens manager anomenat Herbert Chapman. Aquest últim va reinventar el futbol de la època, jugant amb extrems molt oberts i un organitzador dedicat a obrir el joc a les bandes constantment. Wenger a nivell mundial no va inventar res. El futbol associatiu i de toc ja existia des de l’Ajax dels setanta i la taronja mecànica. Ara bé, atrevir-se a jugar així en una competició com la Premier League ja és una altra història. L’altre gran valor que s’ha reconegut sempre al francès és l’aposta per els joves talents. Ara bé, i aquest és el però, no els propis, sinó els dels altres equips.
Formar un jugador costa temps i diners, però si es fa bé és molt més barat que comprar-lo a cop de talonari un cop ja és al cim del panorama futbolístic mundial. El cert és que el sistema Wenger per reforçar la seva plantilla no és ni l’un ni l’altre, sinó una via intermitja. El que es fa és captar jugadors joves ja formats i amb grans qualitats, per adquirir-los per pocs diners o utilitzant la tècnica del canvi de residència dels pares de jugadors menors per estalviar-se el traspàs. Va ser el cas de Cesc, de Fran Mérida, ara a l’Atlètic de Madrid, i d’altres amb menys fortuna. El resultat, un equip ple de joves, sí, però de la casa ben poca cosa. Ramsey, Wilshere i Gibbs serien les úniques possibilitats, però no crec que cap arribés al club abans dels 14 anys.
Tot això ve a col•lació per l’enèsim intent de Wenger amb un jugador de la Masia blaugrana. Aquest cop ha estat Oriol Romeu el tocat. Sí, el proper gran migcampista defensiu que s’està formant, que ja ha debutat i ja ha agradat. Acabava contracte al 2012, però el francès ja estava intentant convèncer el noi per volar cap a Londres. Sembla que aquest cop el noi prefereix quedar-se al club abans que no pas marxar pels diners, com havien fet altres abans.
Cal recordar que aquest equip era un no ningú abans de l’arribada del tècnic alsacià des de principis dels anys trenta, amb aquell immens manager anomenat Herbert Chapman. Aquest últim va reinventar el futbol de la època, jugant amb extrems molt oberts i un organitzador dedicat a obrir el joc a les bandes constantment. Wenger a nivell mundial no va inventar res. El futbol associatiu i de toc ja existia des de l’Ajax dels setanta i la taronja mecànica. Ara bé, atrevir-se a jugar així en una competició com la Premier League ja és una altra història. L’altre gran valor que s’ha reconegut sempre al francès és l’aposta per els joves talents. Ara bé, i aquest és el però, no els propis, sinó els dels altres equips.
Formar un jugador costa temps i diners, però si es fa bé és molt més barat que comprar-lo a cop de talonari un cop ja és al cim del panorama futbolístic mundial. El cert és que el sistema Wenger per reforçar la seva plantilla no és ni l’un ni l’altre, sinó una via intermitja. El que es fa és captar jugadors joves ja formats i amb grans qualitats, per adquirir-los per pocs diners o utilitzant la tècnica del canvi de residència dels pares de jugadors menors per estalviar-se el traspàs. Va ser el cas de Cesc, de Fran Mérida, ara a l’Atlètic de Madrid, i d’altres amb menys fortuna. El resultat, un equip ple de joves, sí, però de la casa ben poca cosa. Ramsey, Wilshere i Gibbs serien les úniques possibilitats, però no crec que cap arribés al club abans dels 14 anys.
Tot això ve a col•lació per l’enèsim intent de Wenger amb un jugador de la Masia blaugrana. Aquest cop ha estat Oriol Romeu el tocat. Sí, el proper gran migcampista defensiu que s’està formant, que ja ha debutat i ja ha agradat. Acabava contracte al 2012, però el francès ja estava intentant convèncer el noi per volar cap a Londres. Sembla que aquest cop el noi prefereix quedar-se al club abans que no pas marxar pels diners, com havien fet altres abans.
Sincerament no crec que aquest camí sigui el millor per als joves futbolistes. Més que apostar per ells sembla un simple avançament en l’edat de conversió d’un jugador de futbol en un mercenari. Crec que tothom coincidirà en l’afirmació que els jugadors que senten més els colors d’un club són aquells que hi porten tota la vida jugant-hi, ja sigui des dels alevins o els infantils.