Víctor Valdés, l'estereotip de porter modern

Acabada de inaugurar l’acadèmia de porters de Carlos Fernando Navarro Montoya, l’argentí s’ha assegut a parlar de l’actualitat amb els periodistes, centrant-se en la seva especialitat, els porters. Moltes reflexions interessants ha fet l’ex Boca Juniors, com per exemple que “sense un gran porter no existeix un equip campió”, o que “amb el nou reglament els porters han de participar en la circulació de la pilota i ser una part més de la creació de joc”. Ara bé, el que m’agradaria destacar és quan s’ha referit al model de porters del Barça, i més concretament a Víctor Valdés: “Víctor Valdés és l’estereotip de porter modern”. Aquesta afirmació, venint d’una persona que va ser considerada el millor porter del món en el seu moment, i que no manté cap relació amb el Futbol Club Barcelona mereix la nostra atenció.

Al futbol sud-americà, des de finals dels 80 s’ha insistit en dividir els arqueros en dues categories o escoles, segons el seu perfil de joc. D’aquesta manera trobem el que es coneix com porters de l’escola del “Pato” Fillol i porters de l’escola de Hugo “el loco” Gatti. Com era d’esperar un jugava a River i l’altre a Boca, però el que ens interessa és el seu estil de joc. Ubaldo Fillol era un porter més segur i conservador, que es quedava més a sota pals i no participava en el joc col·lectiu, en canvi, el “Loco” Gatti jugava molt avançat, gairebé de lliure, la tocava molt amb els peus i era un porter molt tècnic.

Si hem de classificar Valdés en un d’aquests dos perfils quedarà enquadrat a l’escola Gatti. Malgrat ser segur i solvent sota pals, on destaca el porter blaugrana és en les sortides un contra un amb el davanter, alhora que ha demostrat ser una peça més de l’engranatge creatiu del joc del Barça. Potser no juga tant agosaradament avançat com ho feien Higuita o Chilavert, però el veiem intervenir molt amb els peus i normalment a un o dos tocs. Aquesta possibilitat de no sortejar la pilota al passar-la al porter ajuda molt a la fluïdesa del joc combinatiu, i permet començar de nou la jugada per una banda o l’altre, sense perdre la possessió. En un equip de gent baixeta com és el Barcelona, és clau no recórrer a la puntada gaire sovint, ja que les probabilitats de perdre la pilota amb aquestes accions són molt altes.

Valdés, sempre discutit per algun sector, no ha rebut el reconeixement que mereix la seva feina. Ha estat clau a les dues últimes lligues de campions aconseguides pels blaugrana, traient gols claríssims a Henry i Cristiano Ronaldo, i en els partits determinants sempre ha respost amb grans aturades que han salvat el resultat. La seva internacionalitat absoluta ha hagut d’esperar fins a la convocatòria del Mundial de Sud-àfrica, quedant en l’oblit les seves qualitats per culpa de visions massa centrades en assumptes extraesportius. La seva forta personalitat li ha portat problemes, com quan sent assidu al primer equip es va negar a jugar amb el filial, però també el converteix en un líder dins el camp. Sempre atent i concentrat, ens té acostumats a un nivell tant alt d’èxit que quan comet una errada sempre hi ha algú que oblida que des de Zubizarreta han passat molts porters per la meta del Barça, però cap s’acostava al nivell de Víctor Valdés.